Joan Carles I.html



Joan Carles I d'Espanya

Escut d'armes de Joan Carles I

Joan Carles I d'Espanya (batejat com Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias; nascut el 5 de Gener de 1938 a Roma, Itàlia) és l'actual rei d'Espanya i comte de Barcelona, entre altres títols històrics.

El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, Juan Carlos fou proclamat rei d'acord amb la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado aprovada per Franco. Després de succeir-lo com a Cap de l'Estat, supervisà la transició democràtica d'Espanya, des d'una dictadura cap a una monarquia constitucional. Les característiques i funcions que li determina la Constitució són, entre d'altres, el comandament suprem de les forces armades^[1], sancionar i promulgar les lleis, i convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. La Casa Reial espanyola és l'organisme públic que, sota les seves ordres, té com a missió servir-li de suport.

edita Biografia

Fill de Joan de Borbó i de Maria de la Mercè de Borbó-Dues Sicílies, va néixer a Roma, Itàlia, el 5 de gener del 1938, on estava exiliada la seva família des de la seva sortida d'Espanya després de la proclamació de la Segona República. Era nét per línia paterna dels reis Alfons XIII d'Espanya i Victòria Eugènia de Battenberg, i per línia materna de l'Infant Carles de Borbó-Dues Sicílies i de la Princesa Lluïsa d'Orleans. Tornà a Espanya el 1948 per ser educat allà després que el seu pare convencés Franco per permetre-li.

El març de 1956, el germà petit de Joan Carles, Alfons va morir en un accident amb una pistola a la casa familiar de Villa Giralda a Estoril, Portugal. L'ambaixada espanyola a Portugal va emetre un comunicat ^[2] explicant que mentre el príncep Alfons estava netejant l'arma amb el seu germà, un tret es va disparar que li tocà el cap, matant-lo en pocs minuts. L'incident tingué llocs a dos quarts de nou del vespre, després que l'infant retornés dels actes de Dijous Sant.

Ràpidament s'extengué el rumor en els diaris que l'arma estava a les mans de Joan Carles en el moment de l'accident. Josefina Carolo, la modista de la mare de Joan Carles, digué que Joan Carles apuntà "fent broma" a Alfonso "sense saber que la pistola era carregada". Bernardo Alonso, un amic portuguès de Joan Carles, també digué que Joan Carles disparà la pistola no sabent que estava carregada, i que la bala rebotà en una paret tocant Alfonso a la cara. En canvi, Helena Matheopoulos, una escriptora grega que parlà amb l'infanta Pilar (germana de Joan Carles), digué que Alfonso havia estat fora de l'habitació i que en tornar i obrir la porta, aquesta colpejà Joan Carles al braç causant que aquest disparés la pistola. ^[3]

En la reunió del 25 d'agost del 1948 entre Francisco Franco, llavors Cap d'Estat d'Espanya, i Joan de Borbó, Comte de Barcelona, es va acordar que el Príncep Joan Carles es traslladés a Espanya per a cursar allí els seus estudis. Segons l'acord, va estudiar a Madrid el batxillerat. Posteriorment va realitzar la seva instrucció militar a l'Acadèmia General Militar de Saragossa (1955-1957), a l'Escola Naval Militar de Marín a Pontevedra (1957-1958) i finalment a l'Acadèmia General de l'Aire de San Javier (Múrcia) (1958-1959). Després entrà a viure al Palau de la Zarzuela.

Joan Carles és un aficionat de l'esquí. Cada hivern se'l veu a Vaquèira-Beret, on hi té una casa, i a Candanchú (Alt Aragó). L'hivern del 1993 es va trencar la cama esquiant.^[4]

També té un palau a Mallorca, el Palau de Marivent, cedit en el seu dia per la Diputació provincial. En les seves estades a l'illa aprofita per practicar una altra de les seves conegudes aficions, els iots. El 1972 va competir en els jocs olímpics en l'antiga modalitat Dragó, tot i que no guanyà cap medalla. El 1979 el rei Fahd de l'Aràbia Saudita li regalà el segon Fortuna, tot i que no fou declarat a Hisenda ja que oficialment era propietat de Patrimonio Nacional. L'any 2000 estrenà el Fortuna III, construït als Estats Units, i amb un casc tractat d'una manera especial perquè les turbines de la nau li proporcionessin una velocitat de 70 nusos (al voltant de 130 km/h). Conegut popularment com el Bribón. Cada any participa amb aquest vaixell a la Copa del Rei, la seva copa, en aigües mallorquines. L'últim vaixell que va estrenar l'estiu del 2007 és un Transpac 52 d'última generació.^[5]

Una afició no tant coneguda és la caça. L'octubre de 2004 el rei indignà els activistes medioambientals després de matar nou óssos (un dels quals era una femella embarassada) a Romania.^[6]

També s'acusa Joan Carles d'haver disparat, l'agost de 2006, a un os emborratxat (Mitrofan) en el transcurs d'una cacera privada a la província de Vólogda, Rússia. La casa reial nega aquestes acusacions, que són fetes per les autoritats regionals russes.^[7]

La fortuna del rei és difícil de quantificar. La revista Forbes (abril 2003) incloïa Joan Carles I en el sisè lloc dels monarques més rics d'Europa, amb una fortuna de 1.790 milions d'euros, al lloc 134 entre els més rics del món. Així mateix, la casa reial cada any rep una aportació dels Pressupostos Generals de l'Estat, que en el 2008 fou de 8 milions d'euros com a concepte de sosteniment de família i casa.^[8]

edita Núpcies i descendents

El 1962 es casà amb la princesa Sofia de Grècia, filla dels reis Pau I de Grècia i Frederica de Hannover. Amb Sofia de Grècia ha tingut tres fills:

• Helena de Borbó i Grècia (la Infanta Helena d'Espanya) nascuda a Madrid el 1963 i casada l'any 1995 amb l'aristòcrata Jaime de Marichalar.

• Cristina de Borbó i Grècia (la Infanta Cristina d'Espanya) nascuda a Madrid el 1965, i casada l'any 1997 amb Iñaki Urdangarín.

• Felip de Borbó i Grècia (el Príncep Felip d'Espanya), Príncep de Girona, Astúries i Viana, nat a Madrid el 1968 i casat l'any 2004 amb Letizia Ortiz Rocasolano.

edita Hereu de la Corona

En virtut de la Llei de Successió a la Prefectura de l'Estat del 26 de juliol, 1947, Franco va acceptar la conversió d'Espanya en reialme i posteriorment, acceptà al Príncep Joan com el seu successor a títol de rei, la qual cosa va ser ratificat per les Corts el 22 de juliol de 1969, davant les quals va jurar el seu nomenament i la defensa de les Lleis Fonamentals del Movimiento. D'acord amb la tradició, la successió devia recaure en el seu pare, Joan de Borbó i Battenberg, hereu del derrocat Alfons XIII d'Espanya. No obstant això, l'existència d'un moviment contra el franquisme i que volia la restauració monàrquica en la persona de Joan de Borbó, Comte de Barcelona (que hauria d'haver regnat amb el nom de Joan III), i les no gaire cordials relacions d'ell amb Franco, van fer que aquest decidís imposar un salt en la línia successòria. Com que no podia ostentar el títol de Príncep d'Astúries, que corresponia al seu pare, fou creat el de Príncep d'Espanya (que només usà ell). Aquest salt, acceptat a contracor pel Príncep Joan, va crear un conflicte intern en la Casa Reial d'Espanya. El Comte de Barcelona no va renunciar oficialment als seus drets successoris fins a 1977, quan el regnat del seu fill era ja un fet, conservant però el títol de Comte de Barcelona. El Príncep Joan va ser proclamat rei amb el nom de Joan Carles, ja que hauria resultat conflictiu que arribés a regnar amb el nom de Joan III, que corresponia al seu pare.

Joan Carles va assumir interinament el lloc de Cap d'Estat durant el franquisme (19 de juliol a 2 de setembre, 1974 i 30 d'octubre a 20 de novembre, 1975), per causa de les malalties de Franco. Després de la mort de Franco, va ser proclamat rei d'Espanya el 22 de novembre, 1975.

edita Regnat

Després de la mort de Francisco Franco, Joan Carles I ràpidament va impulsar reformes democràtiques, que van sorprendre els elements franquistes de la societat. Va designar a Adolfo Suárez González, un ex-dirigent del Movimiento Nacional, com a president del Govern. El 16 de febrer de 1976, en la seva primera visita oficial a Catalunya, en un acte celebrat al Saló del Tinell, conscient que l'ús oficial de la llengua catalana havia estat prohibit pel general Franco, el rei Joan Carles pronuncià bona part del seu discurs en català: «Catalunya pot aportar a aquesta gran tasca comuna una contribució essencial i que no té preu. L'afecció dels catalans a la llibertat és llegendària, i sovint ha estat fins i tot heroica. El català és amic de les coses concretes i, per això, és també realista, ordenat i treballador. En aqueixa terra floreix l'esperit de solidaritat; la cooperació, l'obertura i la comprensió envers els altres hi són fàcils. Per aixó, tant de bò que el vostre exemple i la vostra voluntat decidida facin que aqueixes virtuts catalanes influeixin beneficament en molts d'altres espanyols».

El 15 de juny, 1977, es van realitzar les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco. Al mateix temps, el rei Joan Carles va jugar un paper decissiu ^[9] en les converses entre el govern d'Adolfo Suárez y els delegats de l'Assemblea de Parlamentaris catalans, per tal de restablir les institucions catalanes que havien estat abolides per Franco. L'any anterior, el rei ja havia pres la iniciativa d'iniciar els contactes amb el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, i el 29 de juny de 1977 el va rebre al Palau de la Zarzuela. Mesos després, el rei Joan Carles signà el Reial Decret del 29 de setembre que restablia la Generalitat de Catalunya i en nomenava president Josep Tarradellas i Joan.

El 1978 els ciutadans espanyols van aprovar en referèndum la nova Constitució que va reconèixer a Joan Carles com a rei d'Espanya, amb les atribucions pròpies d'un monarca constitucional. Aquestes es descriuen al "Títol II. De la Corona" de la constitució. ^[10]. L'article 56 apartat 1 diu que "El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis." Altres articles especifiquen que la figura del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, que és l'encarregat de sancionar i promulgar les lleis, de convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions, del comandament suprem de les Forces Armades, i d'exercir el dret de gràcia. També li correspon declarar la guerra i la pau. I la Constitució també especifica que el pressupost de la Casa Reial, "per al seu sosteniment", es desprendrà dels Pressupostos de l’Estat.

El 1979, el rei Joan Carles I va instituir la Ruta de Quetzal i la va promoure culturalment entre els estudiants espanyols que viatjaven a Llatinoamèrica. És el primer monarca espanyol que visità Puerto Rico, l'any 1987.

Un intent de Cop d'Estat es va realitzar el 23 de febrer, 1981 conegut com a "23-F". Aquest dia, durant la investidura del candidat a la Presidència del Govern Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, es va produir la presa del Congrés dels Diputats per part de forces de la Guàrdia Civil al comandament del tinent coronel Antonio Tejero Molina. Simultàniament en la Capitania General de la VI Regió Militar (València) el tinent general Jaime Milans del Bosch va ocupar els carrers de la ciutat amb tancs i va haver diversos conats en altres punts, com la presa dels estudis de Televisió Espanyola de Prado del Rey (Madrid). No obstant això, el rei va reaccionar ràpidament, i per mitjà de la televisió va cridar als espanyols a donar suport al govern legítimament democràtic. La seva ràpida intervenció va detenir el cop, i el govern democràtic va ser restaurat, a la vegada que la monarquia quedava afermada per l'actuació del rei com a salvador de la situació. La monarquia, molt qüestionada sobre tot per les bases dels partits d'esquerra durant la Transició, els quals li atribuïen ser part de la continuació del franquisme només que amb un altre tarannà, va quedar així més legitimada després de l'intent colpista.

Des de 1981 fins a l'actualitat la monarquia i el rei s'han cenyit al seu paper constitucional, abandonant perilloses incursions polítiques. L'any següent fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà (Alemanya), en reconeixement dels seus esforços en favor de la integració europea.^[11] El 1983 fou guardonat amb la primera Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, concedida pel Govern de les Illes Balears, i amb el Premi Internacional Simón Bolívar concedit pel Govern de Veneçuela i la UNESCO.

El 23 d'abril del 2001 va declarar (en espanyol): «Mai no fou la nostra llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà. Foren els pobles més diversos qui féreu seu, per voluntat libèrrima, l'idioma de Cervantes.»^[12] Això va desfermar polèmica a Catalunya i a l'Amèrica Llatina, on molts van trobar inacceptables aqueixes paraules.

L'11 de març de 2004, poc després d'un atemptat terrorista a l'estació d'Atocha (Madrid), va presidir els enterraments d'Estat de les víctimes. Un any després inaugurà el monument conegut com a Bosc dels Absents, on es plantaren el mateix nombre d'arbres que les víctimes mortals (191). Tres anys després, juntament amb la reina Sofia i amb els Prínceps de Girona, acompanyat dels membres del Govern, inaugurà també un nou monument en record a les víctimes i presidí la posterior cerimònia solidària.

El 13 de març de 2007 es desplaçà amb la reina Sofia a Alger (Algèria) amb motiu d'una visita oficial de 3 dies. En una entrevista amb el president algerià, Abdelaziz Buteflika, es va declarar partidari de l'oferiment d'una possible autonomia a la regió marroquina del Sàhara Occidental, fet que Algèria recolza, 30 anys després del sorgiment nacionalista conegut com a Front Polisario.

El 10 de Novembre Joan Carles va adquirir un protagonisme internacional desconegut des del 23-F, arran d'un incident diplomàtic en el marc de la Cimera Iberoamericana. Hugo Chávez en el seu discurs titllava a Aznar de feixista, acusant-lo d'estar involucrat en el cop d'estat contra la seva persona. José Luis Rodríguez Zapatero, davant els atacs a Aznar, demanà "respecte" per aquest en tant que escollit democràticament. Durant aquesta defensa d'Aznar, Zapatero era constantment interromput pel president Veneçolà. Aleshores, Joan Carles es removia a la cadira fins que, visiblement irritat, feu callà Chávez en sec deixant-li anar un "porqué no te callas?" (per què no calles?). Més tard també, mentre el president de Nicaragua Daniel Ortega carregava contra l'empresa espanyola Unión Fenosa per les seves "tàctiques gansterils" i acusava els embaixadors espanyols d'haver intentat interferir en les eleccions nicaragüenques de l'any anterior contra les possibilitats de victòria del FSLN, el rei abandonà la sala.^[13][14]

També el 2007, arran d'una visita del monarca per inaugurar el Parc científic i tecnològic de Girona, on aquest aprofità per defensar la unitat d'Espanya^[15], diversos joves concentrats a l'exterior cremaren fotos del monarca en senyal de protesta. ^[16] Crema que s'estengué més tard a diversos punts de Catalunya. Arran d'aquestes protestes i d'altres com les acusacions del senador Iñaki Anasagasti^[17], el rei, en un moviment inusual en ell, sortí a defensar el seu paper des d'Oviedo al·legant que la monarquia havia permès el major període de democràcia des de la dictadura. ^[18][19]

Precedit per: Cap d'estat Francisco Franco Bahamonde

Rei d'Espanya 22 de novembre de 1975–

Succeït per: -

edita Referències

edita Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons.
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons.
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.

• (castellà) Pàgina oficial de la Casa Reial d'Espanya